L’escalada és una activitat esportiva que consisteix a pujar o recórrer, realitzant curosos moviments, parets de roca, vessants escarpades o altres tipus de superfícies. El que distingeix els relleus sobre els quals es practica l’escalada de la resta de parets és la seva verticalitat.
La tècnica d’escalar demanda destresa, força física i fortalesa mental, ja que l’escalador ha d’aprofitar totes les oportunitats (de vegades escasses, o fins i tot nul·les) que li ofereix el món vertical.
No obstant això, la majoria de les persones que practiquen l’escalada de forma recreativa ho fan en entorns on els mitjans naturals i/o artificials els facilitaran la progressió.
És innegable que l’escalada està en auge. Si bé es tracta d’una disciplina esportiva que ha evolucionat al llarg dels anys, especialment en les últimes dècades (i, de fet, avui dia segueix creixent); en realitat escalar és una activitat tan antiga com l’ésser humà.
Què és l’escalada com a disciplina esportiva? Molt abans que l’escalada es convertís en l’activitat que coneixem avui dia, l’ésser humà ja començava a tantejar els terrenys verticals en busca d’aliment o protecció. En definitiva, l’acció d’enfilar-se pera a arribar a punts alts i de difícil accés és, en realitat, una activitat instintiva que portem practicant des de l’antiguitat.
L’escalada és als nostres gens!
Quan es va crear l’escalada?
Ja sigui per les ànsies d’arribar més i més alt, per la necessitat de trobar aixopluc, o simplement per la curiositat per descobrir què hi ha més amunt, l’ésser humà sempre ha sentit l’impuls de pujar, escalar, enfilar-se. En definitiva, d’enfrontar-se a allò vertical. Per això és tan difícil ubicar el naixement de l’escalada en un punt concret de la història.
La primera persona que va esglapar una paret de la forma en què ho fem ara fou Antoine de Ville.
Aquest home tan valent es va enfrontar al Mont Aiguille el 1492. Es tracta d’una muntanya d’uns 300 metres d’ascensió vertical amb un cim horitzontal. Donada la seva forma tan peculiar (no en va, se l’anomena Mont Aiguille, és a dir, «Mont Agulla»), es tractava aleshores d’una muntanya inaccessible per a tothom.
Si bé Antoine de Ville, sense saber-ho, va començar a gestar els fonaments d’allò que, més endavant, seria l’escalada tal com la coneixem ara, el primer ascens que es va considerar “escalada” pròpiament dita va tenir lloc el 1786, quan Benedict de Saussure (el fundador de l’alpinisme) volia saber quant mesurava exactament el Montblanc i va oferir una recompensa a qui trobés la manera d’esbrinar-ho.
Fou aleshores quan Michel-Gabriel Paccard se les va enginyar per enfrontar-se per primera vegada a aquest pic de la forma més eficient (o, si més no, de la forma més innovadora). I ho va fer de forma ben exitosa: aquesta fita va marcar un abans i un després a la pràctica de l’escalada.
Fins al segle XVIII, les muntanyes es concebien com a elements naturals inaccessibles per a la majoria de les persones. Però, després de l’ascens de Paccard, ja no hi va haver forma de tornar enrere. A partir d’aquell moment, cada cop més persones van començar a imitar els seus passos.
En conseqüència, a finals del segle XIX, es començà a estendre l’ús dels materials, i això va ser fonamental, no sols per a poder escalar les parets de camí als pics més alts d’Europa, sinó també per a vetllar per la seguretat dels més atrevits (o, fins i tot, dels més imprudents). Així, gràcies a la precisió i al perfeccionament d’aquests materials, s’obriren noves vies que abans semblaven impossibles.
La implementació dels materials de seguretat (inclosa la corda) va suposar un abans i un després per a què l’obsessió sana per enfrontar-se al món vertical fos ja una realitat.
Aviat van començar a aparèixer els primers clubs i escoles d’escalada a Europa i als Estats Units. Algunes d’elles, més endavant, el 1932, s’associaren per a crear la Unió Internacional d’Associacions d’Alpinisme.
Els alpinistes van començar a pujar algunes parets tan inclinades que podríem afirmar que, en certa manera, estaven ja practicant una versió molt propera a l’escalada com a tal. No obstant això, l’escalada es diferencia de l’alpinisme en què la missió de l’escalador no és tant la d’arribar al capdamunt del pic, sinó recórrer les parets verticals.
Quin va ser el canvi de mentalitat que va marcar un abans i un després en la història de l’escalada?
L’esport de l’escalada consistia (i, de fet, consisteix), a desafiar a allò vertical. La missió de l’escalador ja no és salvar una paret, sinó dominar-la. En algun moment determinat de la història, la missió de pujar als cims més alts va deixar de ser transcendental; ara ja no importava quant mesurava la paret. L’important ara era conquistar-la, recórrer-la (fins i tot, assaborir-la) i, en definitiva, conèixer-la.
L’escalada va començar a evolucionar al mateix ritme que ho feia el material esportiu que s’emprava per a practicar-la. El 1948, es van començar a comercialitzar els peus de gat; més endavant, s’introduí l’ús del magnesi i, progressivament, les tècniques de seguretat també es van anar perfeccionant.
A la dècada dels 60, gràcies a l’arribada de les assegurances fixes, l’escalada lliure va començar a practicar de forma massiva, especialment en espais tan emblemàtics com el parc Yosemite.
Però no va ser fins al període que abasta entre els 70 i els 80 que va néixer l’escalada esportiva com a tal. I, amb ella, també va sorgir l’entrenament personalitzat per a l’escalador, on els esportistes posen a prova tant les seves habilitats físiques com les mentals.
Tipus d’ escalada
- Escalada en roca. L’escalada en roca es desenvolupa, tal com el nom indica, sobre parets de roca.
- Escalada en gel. D’altra banda, l’escalada en gel es duu a terme sobre gel o neu dura. És un tipus d’escalada molt més tècnic i exigeix l’ús d’equipament especial per ser executada correctament (com piolets o crampins).
- Escalada mixta. L’escalada mixta reuneix “una mica de tot”. S’hi alternen trams de gel amb altres de neu i de roca. Per a poder progressar, cal combinar l’ ús de tècniques i material tant de l’escalada en roca com de l’escalada en gel.
- Escalada urbana. L’escalada urbana es duu a terme sobre estructures que es troben a la ciutat, com murs, ponts, etc.
- I la nostra preferida… L’escalada en rocòdrom! L’escalada en rocòdrom es realitza sobre parets en les quals es col·loquen preses artificials amb diferents formes que simulen les adherències del medi natural. Les preses solen ser de resines, però també es poden fabricar d’altres materials, com ara de fusta, pedres, etc.
Què és un rocòdrom?
Avui dia, l’escalada en rocòdroms és una pràctica esportiva amb personalitat pròpia i cada cop són més els adeptes que escullen practicar-la. De fet, moltes persones han intentat fer un rocòdrom a casa de forma exitosa. Aquesta disciplina ha crescut exponencialment, especialment gràcies a la seva capacitat d’explotar els seus avantatges enfront de l’escalada en roca.
L’avantatge de l’escalada en rocòdroms és que el risc de lesions a l’hora de practicar-la és molt menor, per la qual cosa es tracta d’una pràctica segura per a tots els públics. Les preses de resina sintètica són cada cop més ergonòmiques i menys lesives per als dits.
A l’escalada en rocòdroms, les possibilitats són infinites. Aquesta disciplina permet dissenyar des de blocs amb vies que obliguin a dur a terme passos més atlètics i gimnàstics fins a d’altres molt més senzills, aptes per a petits escaladors.
Els rocòdroms infantils, a més, són una zona segura per a què els nens i les nenes puguin jugar i desenvolupar les seves habilitats psicomotrius enmig de la voràgine de la ciutat (o, per què no? Enmig del pati de l’escola!). Un espai on poden socialitzar amb llibertat, relacionar-se amb la resta dels nens i entrenar divertint-se i compartint les seves gestes, mentre, alhora, es desenvolupen com a escaladors.
Ara que ja saps què és l’escalada…
És el moment de posar-nos a escalar! 😉
A Gecko Walls som especialistes en aquest tipus d’instal·lacions com a activitat complementària a l’assignatura d’Ed. Física.
Per a això dinamitzem el rocòdrom mitjançant un llibre de jocs d’escalada que regalem a la finalització de cada instal·lació (a més de tota la documentació requerida segons normativa), per a què els especialistes d’Ed. Física de cada centre educatiu puguin dinamitzar al màxim l’activitat a les seves classes i oferir alternatives de joc a l’hora de l’esbarjo.
A Gecko Walls entenem el rocòdrom no només com un element decoratiu, sinó com una activitat altament beneficiosa per als nostres nens i nenes, especialment si li donem la dinamització adequada per a treure-li rendiment. 😊
Complint amb les exigències de la normativa vigent UNE-EN 12572:3/2017 per a aquest tipus d’instal·lacions, l’escalada és una de les opcions més demandades en el sector educatiu dins del procés de transformació dels patis escolars i/o de zones interiors com gimnasos, tant d’infantil com primària i secundària, ja sigui amb preses directament a la paret o amb les nostres estructures modulars de fusta de bedoll fenòlic de 18 mm i diferents mesures.
La nostra filosofia encara dos conceptes bàsics per a nosaltres: ART I ESCALADA, creant espais únics i originals on conflueixen l’art dels nostres muralistes (realitzem murals personalitzats com a fons de paret) i la labor dels nostres tècnics instal·ladors.
Com a resultat, obtenim travessies d’escalada lateral, ideals per al desenvolupament de la psicomotricitat i la força física i mental dels nostres nens i nenes.
Si esteu interessats/des a tenir un rocòdrom amb aquestes característiques, no dubteu a contactar amb nosaltres. Estarem encantats d’atendre-us! 😊
